martes, 12 de julio de 2011

LLIBERTAT

Veo que hace mil que no actualizo esta chapuza, ¡desde finales de abril! Pff... La verdad es que ahora mismo estoy algo ocupada y muy poco inspirada (sí, el calor del verano me impide pensar en algo que no sea un buen helado, hecho por el cual, además, me estoy poniendo como una grandiosísima foca). Por lo tanto, voy a colgar una reflexión un poco, más bien muy, extraña sobre no exactamente el suicidio, sino cómo nuestros deseos nos pueden llevar a la autodestrucción, aunque no visto de una forma negativa. Bueno, sin más demora, os dejo con él.

Fa temps que li dóna voltes. Ja és hora de passar a l'acció. Són les dues d'una calurosa matinada de juny. Des del terrat de l'edifici observa la ciutat baix els seus peus. Els fanals enlluernen carrers buits i els últims cotxes van passant en contagotes. És el moment perfecte. Puja la paret. És un octau pis. Ho fa a poc a poc, conscientment. Encara no vol perdre l'equilibri. Necessita reflexionar, omplir-se de valor per contradir les ordres de la naturalesa.


No està cansat ni desesperat. Sap que no està perdut, que podria tenir un futur per endavant, però la idea no l'entusiasma. Realment li és indiferent. Naixem, vivim, ens reproduim, envellim i morim. No hi ha una causa aparent per tal fet. Potser és donar-li massa importància a la paraula “sentit”. Potser és sobrevalorar la vida.


Altres vegades, quan s'havia plantejat la possibilitat de fer el pas se li havien presentat les imatges dels seus éssers estimats; no els podia deixar. Ara, encara que per molts pugui semblar paradoxal, s'estima més. Ara s'ha après a escoltar. Ara valora les seves idees.


Observa per últim cop el paisatge urbà. Tanca els ulls i recorda instants feliços de la seva existència en aquest món. No és creient. No espera trobar una nova vida quan aquesta s'acabi.

Passa davant el seus ulls el primer petó, tant traumàtic llavors i tant insignificant i ridícul ara que li roba un somriure. Aquella primera feina, on cobrava una misèria per repartir mediocre menjar ràpid que el mandrós de torn enguliria quasi sense mastegar.

Baixa les parpelles i contempla les maragdes que iluminaven la cara d'aquella nimfa que un dia havia deixat escapar.


No cal arrepentir-se. Ha obrat com es sentia en cada moment. Ara ha de dur a terme l'últim pas. Prefereix fer-ho abans que sigui el propi curs de la vida qui decideixi per ell. Sempre li ha agradat anar un pas endavant, fer les coses a la seva manera.


I salta. I tot s'enfosqueix. I coneix la pau. És lliure.